Cap de setmana per Barruera

Aquesta cap de setmana hem estat per la vall de Boí amb l'Anneta i l'Aran. L'excusa era que jo participés amb una cursa que es diu Cara amòn que consisteix en pujar amb un cim que es diu Roies de Cardet des de Barruera. Només compta la pujada (Uns 1350m/d i 4kms i pico). És una cursa que es cor poc però que es camina molt amb una posició com si estiguessis collint bolets.

Aquest any era la primera prova de la copa d'espanya de cronoescalades i hi havia molt ambientillo (uns 350 incrits)

La meva experiència en la cursa:

Ja estem a punt de sortir... material obligatori: frontal i paravent. Miro de col.locar-me el més endavant possible tot i que quan arriben els bons van passant al davant... "aquestos arrai que no em faràn nosa"

Els típics nervis m'envaeixen però tinc la motivació de conéixer una cursa nova i de provar-me amb gent realment bona en el món de la muntanya i del ciclisme. Durant la setmana he fet activitats molt diverses i m'he anat trobant molt bè, però el que menys he practicat és caminar cara amòn. Cap problema, tot ho farem!! 

Sortida gas a fondo! com sempre, ara toca passar pels carrers estrets de Barruera i despres enfilem un camí estret on es fa una mica d'embut. Intento agafar un ritme còmode sabent que el meu esforç estaria al voltant de l'hora. Vaig passant gent i agafo referències amb gent coneguda que a l'hivern em foten canya de la bona amb els esquís però que a l'estiu s'inverteixen els papers. Em vaig trobant bé i els avanço. L'Anneta i l'Aran m'animen!! El sender empedrat va creuant una pista on de vegades la seguim un troç... puc trotar on molts caminen, la cosa va bé, les cames responen i el rellotget també. De cop sento un " pagdong" i m'avança un paio amb una finura i un ritme molt bò, penso: "collons qui deu ser aquet gavatxo" Desprès de la cursa vaig preguntar i es veu que era Christophe Bassons un ex-ciclista professional amb un bon currículum a les seves cames. Quina classe!!

Bueno, jo a lo meu. Al meu ritme vaig passant gent i pocs m'avancen. Allà al davant tinc al Pep Cuadrat que tambe és una bona referència... a per ell!! L'avanço però se'm queda al darrera tipo paparrilla... ja sabia que al final em faria hachaso però bueno jo a lo meu. 

El recorregut ja era prat molt dret que algun cop et feia pujar a quatre grapes fins que arribaves amb una carena on podies trotar una mica...mmm que bé. Per dalt hi havia un avituallament i els de la Feec tenien un tio amb una poció màgica, així que el Cuadrat tan bon punt va fer un trago va sortir com un coet, i jo em vaig quedar amb el meu ritmet. Al final vaig anar retallant distàncies perque quan la gent veia el final anàven a fuetades i quedàven una mica tocats. Finalment vaig acabar 12è amb 59min i 13seg de cursa. Sabia que el meu temps seria pel voltant de l'hora però no pensava que baixaria. Mooolt content!!

Classificació: Cara Amòn

Ens abriguem que està apunt de ploure i cap avall tot comentant la jugada amb els companys. 

Un cop abaix comença a ploure i vaig cap a la furgo on hi ha l'Anna que em diu que amb l'Aran han pujat molt amunt volent-me seguir i que s'ha quedat dormidet.... Aprofito per anar a trotar 10min per desentumir les cames.

I així ha anat el meu Cara amòn.

La resta del cap de setmana ha sigut molt interessant amb mini concert, soparet, dormir en la nova furgo, veure com l'Aran disfruta amb la xocolatada, caminada Barruera-Durro amb el petit fent de "sherpa", els més de 70kms de bici de carretera per tornar a casa amb la family animant-me a punts estratègics, fotos, riures i abraçades...

Bestial.......  

  I aquesta setmana vinent marxem cap a Niça a participar  en una cursa de Btt (Transvesubienne) Ja us explicarem. La cursa torna a ser l'excusa, lo que realment cundeix es descobrir mòn amb la meva superfamily!

Colomina Team al Mezzalama!

Aquesta és la última cursa d’esquí de muntanya de la temporada. A finals d’abril ja ve més de gust d’anar amb bici, escalar o córrer, abans d’anar a fer llargues excursions per anar a buscar la neu. A principis de mes ja vam anar a Itàlia a córrer el Tour del Rutor, i ara a finals d’abril tocava tornar a la vall d'Aosta per fer una travessa molt maca tot passant per cims de més de 4000 metres: La Mezzalama.

Aquest any ens hem trobat uns 400 equips (unes 1200persones) a Cervinia, que és a la vall de Valtournenche i tot passant pel Colle del Breithorn, Cim del Castor, Cim del Naso del Liskam, etc... i acaba a Gressoney. Aquest any hi havia una variant nova que feia que l'itinerari fos una mica mes dur i més alpí.
Cada equip consta de 3 corredors, que anem encordats un 80% de la cursa, degut a que l'itinerari transcorrer per glaceres i arestes. Jo formo part de l'equip Colomina, juntament amb Gerard Garreta i Marc Reixach i ens esponsoritza la revista Desnivel.
No és una cursa excessivament tècnica, però el que la fa una de les més dures és la alçada per on transcorre l'itinerari(la major part per sobre dels 4000mts) i les condicions meteorològiques extremes que hi ha en aquestes alçades.

Per anar bé s’hauria d’estar acostumat a moure’s per damunt de 3600m; però poques persones tenen la sort de poder estar uns dies abans en alçada per aclimatar-se. No es tracta de passar el dia abans en alçada sinó que és un procés més llarg per donar temps al cos a funcionar en condicions baixes d’oxigen en l’aire.

Nosaltres no estàvem massa "aclimatats" degut a que vam anar a les muntanyes alpines 3 dies abans de la cursa. Però tots 3 havíem participat en aquesta cursa i ens havíem posat a prova. L’alçada ens afecta però podem progressar amb un rendiment prou alt com per poder fer un bon temps de cursa.

La Cursa:

La sortida a les 5.45 del matí, 1200 persones amuntonades entre esquís, pals, cordes amb ganes de generar adrenalina.

Sortida!!! Nosaltres estem a darrera de tot degut a que tenim el dorsal nº 333. Agafem un ritme alegre i còmode pels 3. La primera pujada té uns 1800m/d i és per les pistes amples i amb murs exigents de l’estació d’esquí de Cervinia-Zermatt. Al capdamunt hi ha el primer tall horari (bastant exigent). Un cop al coll del Breithhorn fa moltíssim fred, la suor de la primera pujada se’ns congela tots tres tenim les mans gelades i hem de vigilar que la beguda que portem no sens congeli. Com que es pot pujat fins molt a prop del coll amb telefèric i hi ha moltíssima gent animant i això que encara no toca el sol, esta una mica emboirat i fa ventet fort en algun tram. Ens animen amb ganes i també ens donen té calent i fruits secs. Fem un vaset de té sense parar-nos que ens senta genial. Quin caliu!! De moment només anem amb una samarreta tèrmica i el mono. Pensem que quan ens toqui el sol ens escalfarem, així que anem tirant a bon ritme. L’alçada ja es comença a notar, els avançaments ja costen més però ens trobem molt bé a part del fred.

Després de la glacera hi ha una baixadeta-flanqueig que ja ens fa posar a prova la nostra perícia a baixar encordats. Baixem molt bé, sense arriscar, les caigudes es paguen cares amb el fred que fa. Tornem a posar pells i anem lliscant fins al peu del Castor on, aprofitant que ens hem de posar els grampons, parem a posar-nos el paravent i a pixar. Quina "Bella Stampa" ens diuen, imagineu tres tios encordats amb una distancia de 2,5mts i pixant encarats al solet.

Un cop abrigats i amb els grampons posats enfilem a peu la pujada fins l’aresta del Cástor. Hem de superar una rimaya(esquerda al glaç que acostuma a envoltar els cims) on han muntat dues escales d’alumini i continuar pujant per la ombrívola i gelada vessant fins al fil de la aresta (on hi toca el solet i el vent). L’aresta és estreta i només hi ha lloc per posar-hi els peus, el vent no ajuda gaire a equilibrar-se però tot i així tenim temps de contemplar el meravellós paisatge de quatremils que tenim al nostre voltant. BESTIAL!!!

L’aresta té pujades i baixades que ens porten fins al cim del Cástor(4226mts)..

La primera part de la baixada del cim la fem amb grampons fins que ens calcem els esquís i fem la primera baixada important. És una pala ampla, però amb la dificultat que si et surts de les traces la neu és crosta i molt difícil d’esquiar. Així que s’han de fer girs curts i molta cunya per baixar lo més ràpid possible sense que la corda sen's emboliqui amb els esquís. Tot un èxit!! Garret al davant marcant la baixada, jo al mig agafant un bucle de corda amb una mà per tindre una mica de marge, per si hi havien estrebades, i al mateix temps rebent estrebades del Marc que també portava un bucle, i d’aquesta manera a fooondo avall. Si un cau... caiem tots. Jejejej

Tot seguit arribem el "valle de los caidos", un altre flanqueig amb alçada i amb força solet que degut a la "guerra" que portem fa que les “pàjares” estiguin a l’ordre del dia. Nosaltres aprofitem per treure’ns el paravent, ja hem entrat en calor i ja ens toca el solet tota l’estona.

En aquest tram anem tocats però molt millor que la majoria. Avancem un munt d’equips i això ens anima . El Marc amb tot el "globo" que porta encara va dient: "vinga nanus a fondu!!" Nomes ens queda una altra pujada amb grampons. És el tram nou, una pala semblant a la del Càstor, però més pendent i més curta. Anem lents, el desgast de les condicions ens van passant factura, però tot i així avancem equips.

Arribem al cim del Naso del Liskam. Ens hidratem, algun gel i grampons cap avall, alguna pala dreta amb cordes fixes fins on els diuen que podem calçar-nos els esquis. Per fi tot baixada (algun repetxonet) baixem uns 300m/d i ja ens podem treure la corda. Per fi LLIURES!!! Com jo vaig al mig el Marc i Garret em donen les seves puntes de la corda i jo sense deslligar-me me la vaig embotint dins el mono mentres ells tiren avall. M’ho prenc amb calma, disfruto del moment, ja no estem tant amunt i el cos respon millor, la gent anima, fa un dia radiant... em llanço a buscar al parell de sonats que m’acompanyen. Baixem sense arriscar, la neu a mesura que anem baixant cada cop és més humida, la baixada és molt llarga.(uns 2500m/d)A Garret se li enganxa la musculatura de una cama, afluixem, ens avança algun equip, ja es veu el poble (Gressoney), últim tram a peu, Garret és reviscola, ens agafem de la mà i creuem l'arribada!!! Quines sensacions!!!! És un moment molt emotiu després de tantes hores de cursa, hi ha gent que plora, hi ha gent que crida, n’hi han d’altres que es tiren per terra. La gent animant del primer a l’últim.... Per què correm? Per que ens agrada patir?... Aquesta arribada dona resposta a moltes d’aquestes preguntes que es pot fer la gent.

Finalment 65ens de 400equips amb un temps de 6h 51min