dilluns, 22 de juny de 2009

Corrent per Andorra

Hem apurat fins al final però ens hem inscrit al VK i VR de Granvalira, així que toca cap de setmana a Canillo (AND):
Dissabte al matí ens aixequem aviadet, carreguem les coses a la furgo i carretera i manta! Fa molta calor i només tinc ganes d'arribar a Andorra per notar una temperatura més suau, i és que aquests últims dies per la Conca de Tremp estan siguent insoportables... quin país aquest!!!
A les 12 ja som al país dels Pirineus i parem a Sant Julià a fer algunes compres de bici, donar un tomet perque l'Aran no s'agobiï molt del viatge i finalment pugem ja cap a Canillo!
Quan arribem tot seguint les fletxes de VK Granvalira, veiem que encara no hi ha massa ambient de cursa... on deu ser la gent? Dinant!!! i es que "són les 2 i hem de dinar" em recorda el Dani. Així que traiem el taper i ens atipem de pasta sota uns arbrets al costat del riu; uns arbres que fa 2 anys també em van veure dinar just abans d'aquesta mateixa cursa, però aquella vegada estava acompanyada del Javi (va ser el seu últim kilòmetre vertical) i el Chichi... quins temps aquells!!!
Una vegada dinats, ens tapem una mica perque aquí no hi fa massa calor, que bé que s'esta! i inspeccionem la zona ja que aquesta nit hi hem de dormir. "Doncs vaig a mirar quan val aquest camping" un espai verd molt agradable i molt aprop de la sortida de la cursa... Bé de preu! així que no ens ho pensem més i entrem! Aparquem la furgo sota un arbre i ens fem nostra la zona, "aquí estarem de lujo!!!!" Descansem, prenem el sol tot fent temps fins a les 5 que comencen les sortides del Quilòmetre Vertical.


Jo avui no corro, i de moment ni ganes que en tinc, els moments abans de les curses són bastant asquerosos, amb sensacions extranyes, nervis, dubtes... per això en aquests instants no em fan gens d'enveja els corredors. El Dani porta el dorsal 91 i fins vora les 6 de la tarda no li donaran la sortida (sortides individuals cada 30") . Amb l'Aran fem el seguiment de la cursa del papa, l'animem tot el què podem i pel que ens diu li ha anat força bé! Molt bé!!!

Ara, dutxeta, entrega de premis i... SUPER SOPAR!!! Buffet lliure de pasta, amanides, fruita... Molt bó, encara que avui no sé pas si m'ho he guanyat gaire, jejeje!!! Però he d'agafar forces per demà.

LA CURSA:



Matí fred amb força vent, 18 noies a la sortida, i sortida puntual a les 9,30hores... 3,2,1...SORTIDA! Primer tram igual que la VK, pujada, no vull forçar ja que el meu entreno ha sigut el què ha sigut ( zero patatero!) i em vull guardar ja que no sé com puc respondre als 16.5km de cursa.... potser fa 2 anys que no corro tants kms seguits!!! Però de moment va pujant força dret i això em beneficïa. Circuit molt xulo per dins d'un bosc de pi negre i avets amb barranquets Pujades, baixades, planejar... no puc agafar cap ritme!!! Però m'anima que vaig veient a 2 noies que tinc a davant i si puja els vaig retallant distància, però finalment el moment més dur i menys esperat: agafem pista i toca córrer.... buuuuufffff!!! les noies de davant les perdo de vista, em dóna la sensació que no n'avanço gens i miro endavant i la pista no s'acaba maaaai! Ademés per acabar de matxacar el meu estat en aquest moment de la cursa (porto 45min) em comence a adelantar els primers nois a un ritme maniàtic que encara em fa veure més que o vaig a córrer o no cal que en faci cap més d'aquestes curses... "Abandono? això no està fet per mi, que ruca que sóc! encara no estic ni a la meitat de la cursa i estic feta pols!" Tot això i més se'm passa pel cap... però NO, he de seguir, desconnectar de la gent que m'avança i fer la cursa per mi mateixa que és el què havia decidit fer! Així que continuo, vaig fent, els nois que m'avancen em van animant i... s'agraeix! Poc a poc el terreny passa a ser més alpí i recordo aquells anys que anavem a córrer pel Parc Nacional... "ho he de tornar a fer" penso; en aquests moments el meu cos ja va sol, no noto tant el cansament i per inèrcia vaig corrent pensant amb les meves coses, de tant en tant intento augmentar el ritme però al fer-ho em fan mal les cames i entenc que el meu cos va bé com fins ara; així que acabo la cursa sense poder forçar més... No puc! Falta entreno!!!
Finalment 2:47min a 38min de la primera noia i molt contenta per haver superat aquest repte personal.

Baixant m'he trobat al Dani i l'Aran que pujaven a veure'm... Que bonic que és abraçar a la family després de tot el que he fet, em sento molt afortunada!!!



2 comentaris:

  1. Enhorabona pel repte superat!!!
    Lo facil quan s'està patint tant és dir "Jo abandono, no cal patir tant" però si es supera aquest moment desprès l'arribada és una explosió de endorfines i de sentiments de felicitat.

    Dissabte vam marxar amb preses i no vam poder despedir-nos.

    Un petó Anneta

    ResponElimina
  2. Santi!!! Quina pena no poder-nos despedir!!! Pel què vaig veure el VK et va anar molt bé... et vaig fer un petit seguiment des del "telehuevo" i no paraves de córrer!!!!!
    Pel què fa a la meva cursa, tens raó, vaig acabar contentíssima i amb ganes de fer-ne alguna altra! El 4 de juliol fan l'espardenyada a Pobla (camí de Montsor corrent) a veure si us animeu i veniu a fer caliu, natres hi serem.
    Una abraçada!!!

    ResponElimina