Shimano Epic Enduro 2015

Aquest abril, aprofitant les vacances dels nens al cole, hem anat a Olàrgues. Un poblet que està situat a l'alt Llenguadoc francès, on es celebra una de les proves d'enduro btt més llargues i dures d'europa. 
Son uns 110 kms. i vora 5000m/d. Son xifres que espanten una mica però lo bo que té aquesta modalitat és que nomes conta el temps de les baixades. Encara que les pujades les has de fer igualment, el ritme pot ser més còmode però sense despistar-te, ja que hi han diferents talls horaris que si no els compleixes no et classifiquen pel proper tall.
La cursa conta amb tres bucles ben definits, on al final de cadascun, es passa pel poble d'Olàrgues on pots avituallar-te o fer alguna reparació a la bici.
Aquest any hi havia uns 650 inscrits on nomes uns 200 acabaran els tres bucles. Es donen dues sortides, l'una a les 4,45h i l'altra a les 5,15. Jo estic en la primera.
La meva idea era la de apretar una mica en la primera pujada per així no haver-me d'esperar gaire per poder fer les primeres especials (Trams cronometrats, n'hi han 3 per bucle i un total de 9) i així ho vaig fer!!
Em va anar la mar de bé, al final de la primera pujada ja era amb els primers! La SP1 i SP2 les fèiem de nit així que m'havia instal.lat un bon focus al manillar de la bici i un frontal potent a sobre del casc. De llum no en faltava! 
Doncs començo la SP1 súper motivat i amb un ritme de baixada bastant còmode per no cometre grans errors. Les sortides de les SP son individuals cada pocs segons entre corredors, el que fa que durant la baixada et trobis trànsit o que t'avanci algú. Així que a demanar pas i apartar-me quan toca.
Arribo abaix una mica atabalat de la gent que m'he anat trobant però crec que no he perdut massa temps que és el que conta.  Tornem a remuntar direcció la SP 2. Aquesta ja la vaig fer més tranquil i al final ja començava a clarejar. 
Desprès de les 3 primeres especials passo per Olàrgues a deixar les llums a l'autocaravana i a avituallar-me una mica. Eren les 8 del matí, l'Anna s'acabava de llevar i els nens encara dormien. Em despedeixo i cap al segon bucle que per mi era el més pesat ja que hi havia una pujada llarga i pedregosa amb molta pendent on s'havia d'empènyer la bici, i la fèiem dos cops!! A més a més la SP5 era un descens d'uns 30 min exigents. Tant la SP4 com la SP5 les vaig fer amb la idea de conservar la mecànica ja que hi havia molta pedra i era fàcil fer malbé la btt, però sense encantar-me gaire crec que vaig fer prou bon temps sense cap ensurt. 
La SP6 era dins del poble d'Olàrgues amb molt d'ambient pels carrers i a l'arribada.

L'Anna i els nens eren allà i vaig aprofitar per estar amb ells una estona i menjar-me un bon plat de pasta. S'ho estaven passant prou bé amb els espectacles que hi havien muntats per la organització de la cursa i a més a més venien de fer una excursió pels voltants del poble amb les seves bicis.
Sense apalancar-me gaire vaig començar a pedalar per enllestir el tercer bucle. devien ser les 12.30, amb la panxa plena i els ànims a tope a per les últimes 3 SP. Les pujades eren les mes curtes però els descensos eren cada cop més tècnics. 

Me'n vaig sortir prou bé menys l'especial 9 on hi havia una remuntada bastant llarga on la cadena em va quedar travada i vaig haver de remuntar un tram a peu cosa que em va fer perdre una mica de temps. A més a més les cames ja no eren les mateixes desprès de 11h sobre la bici.
Finalment cap allà a les 16,30h creuava la línia d'arribada... No sabia ni la posició ni el temps però m'ho havia passat de conya i m'havia trobat molt bé. No havia fet mai tants kilòmetres amb una bici d'enduro i menys amb aquest desnivell.

Després d'una bona dutxeta a l'autocaravana vam anar tota la family al dinar que ens donava l'organització. Desprès tot jugant amb els nens també tocava una mica de marujeo amb els altres participants intercanviant anècdotes de la cursa.
Bona organització i gran recorregut!!!

Enduro Btt 2015

Sempre m'ha agradat això de baixar amb la bici per corriols i l'any passat ja em mirava de reüll la primera edició de la Copa catalana de Enduro. Aquest any he decidit de seguir les proves que pugui i segurament algunes altres en territori frencès.
Així que el passat diumenge em vaig estrenar en la Copa Catalana de Enduro, participant en la primera prova a Gavarres. El dissabte havia d'haver fet els deures i anar a mirar el recorregut de cara al diumenge. Però com va estar plovent tot el dia i estava cansat dels dos dies que portava a Olargues (Fr.) fent enduro... al final no hi vaig anar.


El dia de la cursa anava ben desorientat. No coneixía gaire el funcionament de les curses de enduro i molt menys coneixía el circuit. A més a més també estava plovent i tot estava enfangat i relliscós... Mmmm això promet!!

Sense cap pretensió prenc la sortida juntament amb tres corredors més on tranquilament ens dirigim per corriols fins la primera especial. El terreny està molt treballat, ja havíen passat mes de cent corredors i el fang és ben llefiscós però s'agafa més del que sembla. Un cop arribo a la sortida del primer tram cronometrat espero el meu torn, sento les converses dels altres corredors que ja coneixen tot el recorregut, així que paro l'orella a veure si m'assabento d'alguna cosa important d'aquest tram... L'únic que em queda clar que abans de acabar l'especial hi ha ula llastra inclinada que rellisca moltíssim!

Ja em toca... Estic nerviós i tot!!! A veure que m'espera... 5, 4, 3, 2, 1 i gassss!!
Surto tot el lo ràpid que puc i vaig afrontant els obstacles. M'ho passo pipa!! Em sembla que vaig prou ràpid fins que quen estic amb un tram de molta pedra relliscosa sento... Pas!!! Així que afluixo una mica i deixo passar... Collons com pasa el tio! Jo aprofito per intentar seguirlo i que em marqui el recorregut però uns pocs metres més endavant la famosa llastra fa que caigui davant meu i jo sense poder frenar gaire patapaaaaam!! També per terra. Els dos ens aixequem d'un bot i fem el que ens queda fins al final de l'especial. Un cop acabem com el temps es neutralitza podem anar remontant tranquil.lament fins al proper tram cronometrat. De passada anem comentant la jugada i vaig coneixent altres bikers. 
Així succesivament fins a un total de 6 trams cronometrats on t'exprimeixes am màxim baixant/planejant i descanses a les pujades. Un format de curses ben diferent al que estic acostumat però que em va agradar molt.

Les conclusions que he tret son:
S'ha de tindre el recorregut ben aprés si es vol anar a fer un bon temps. A Gavarres en els trams complicats havia de afluixar moltíssim el ritme per poder trobar la bona traçada i no caure.

La gent va molt ràpid, hi ha molt nivell! Però la gran majoria va a disfrutar del recorregut i a compartir-ho amb els altres participants. Molt bon ambient!
Això m'agrada, però encara no em sento integrat en el funcionament de la cursa. Poc a poc anirem agafant el ritme!
També he d'agrair els consells del Xavi Roca i d'en Poma que fan que els inicis siguin més fàcils!

7 "enredos" Medellín

La més interessant de les curses que he fet últimament ha estat el raid d'aventura anomenat 7 Cerros Medellín que es va disputar a Colòmbia a quest final d'agost. 
Tot va començar amb la invitació de l'Albert Roca per formar part del seu equip, juntament amb la Marta Riba i l'Albert Vilana. L'organització ens va convidar per promocionar un raid que s'havia deixat de fer des del 2010 i que havia estat un dels referents de les curses de resistència de Colòmbia.
Doncs cap allà que anem!! La veritat que tots amb molts ganes de córrer aquest Raid per etapes en un país on només el Roca havia estat.
Un cop allà després d'estar "enllaunats" més de 12h dins d'un avió la rebuda va ser prou bona i ens van dur a un hotel del centre de Medellín. L'endemà teníem el control de material, entrevistes amb els medis de comunicació, brífing de la cursa. Tot apuntava que seria una cursa important i disputada degut al gran nombre d'equips locals que estaven inscrits. 
El control de material va ser correcte, un cop verificat el munt de material que necessitem ens fan algunes entrevistes els periodistes de les tv i diaris locals... Molta parafarnalia!
El segon brífing ( dic segon perquè el primer ja el vam tindre a l'hotel exclusivament tots els equips de fora de Colòmbia) aquest va ser una cerimònia amb tots els alts càrrecs de la ciutat acompanyats d'un espectacle de dansa i música.
Pel que fa a la cursa van ser 3 dies amb una mitja d'unes 14h per dia i al vespre descansàvem a l'hotel. Nosaltres com a equip ens vam entendre molt bé i ens vam divertir tot i els entrebancs que ens van anar posant l'organització com els altres equips. Vam conéixer una altra cultura, un altre continent i un altre clima.
Jo personalment vaig patir una mica de deshidratació el segon dia degut probablement a una mala hidratació per falta de sals, el que va fer que quan portàvem unes 13h d'etapa patís forts calambres a les cames. Sort que amb l'ajuda dels companys/a de l'equip no va ser motiu de perdre massa temps en l'etapa.
La cursa no ens va agradar... més que per l'entorn va ser per l'organització i per la falta d'esportivitat de molts (no tots) equips locals. Tindre el plaer de compartir aventures amb aquests tres craks divertint-nos al màxim i disfrutant de cada moment encara que sigui dur... Això és el que enganxa!!!




Ara us passo un fragment d'un correu que va enviar l'Albert Roca a l'organització on expressa perfectament el que ens vam trobar i com ens vam sentir:

...A nivel de crítica constructiva, como si fuera un corredor externo a la carrera y para mejorar para todos los equipos. Lo primero que deberíais hacer es contratar a una empresa que tubiera la capacidad y la experiencia para organizar un evento internacional, que es imagino vuestro objetivo. Esta vez se fallo en todo. Si buscáramos en una carrera puntos a evaluar encontrariamos:
Reglamento; reglas escritas iguales para todos, penalizaciones escritas y equitativas. Briefing claro e igual para todos. Se nos dio un briefing a los equipos de fuera que no se dio a los locales, por eso vimos tantísimas irregularidades en la carrera.
Información: todos los equipos deberían estar en igualdad de condiciones en cuanto a la información recibida. En todas las carreras hay equipos locales, pero habrá igualdad de condiciones si todos reciben la misma informacion. Aunque unos no tengan que mirar el mapa todos los caminos decisivos tienen que estar. A nosotros la organización nos hizo seguir una pista hasta el mall indiana y resulta que había una pista que acortaba. Perdimos más de una hora. Entonces la organización tiene que darnos esa información.
E información en la web para proyectar el evento a nuestras casas, nuestras familias sempre nos estan siguiendo. También traer a prensa internacional, que es la que se creeran la gente de fuera. Hay paginas web referentes a nivel mundial que no cobran nada... Nadie les contacto.
También el tema de la asistencia es bastante injusto. Si vienen equipos internacionales es mejor no pedir un asistente externo al equipo. Los equipos locales disponian de carabanas de asistencia y los internacionales solo un voluntario y camiones compartidos. Es una carrera que se puede diseñar fácil moviendo todo el material la organización de una vez.
Seguridad: en cuanto a la intengridad del participante. Circular por las vias es peligroso. Se puede hacer algun tramo, pero fue prácticamente el 80 por ciento de la carrera, y apenas se nos pidio chaleco. Y seguridad para los participantes a la hora de cruzar segun que barrios. A las 12 de la noche nos cruzabamos solos el barrio entre el pan de azucar y la curva del pingüino pasamos miedo! También en seguridad hago un inciso en salud. En barcelona hay dias en que se recomienda no hacer deporte por la contaminación. Nosotros hoy estamos con el cuello quemado. Es muy distinto salir del centro de medellin con la subida, autopistas, barrios... Que salir de los limites de la ciudad ir para el monte y luego entrar a la ciudad de bajada donde hay menos consumo de aire. Esta bien considerar un poco este punto para los equipos de fuera.
Recorrido: a nivel tecnico es falto de encanto hacer tantos trazados de ida y vuelta y hay que ser mas exacto en el timing. El organizador es el que decide a que hora se llega a meta... Y llegar de madrugada en el estadio es un desperdicio, pudiendo llegar al medio dia a la plaza botero.
Faltaron muchisimos caminos, zonas de navegacion. Porque llegar a padre amaya de noche si nos podemos perder y no nos dejaron navegar? Mejor de dia y aprovechar los caminos que hay. Una cosa que hace bonitas a las ciudades es cuando estando cerca de ellas parece que estas lejos.
Pedagogia: se nos dio un briefing donde se nos advirtió que los equipos Colombianos eran muy tramposos. Lo dio Gustavo Calzada y estaba también Ricky Vélez. Lo comprobamos. Los equipos de delante no dejaron una trampa por hacer. Nuestras reclamaciones presentadas no fueron para ganar nosotros, que ya estabamos muy por detras, sino mas que nada por pedagogia. No puede quedar impune un comportamiento antideportivo en ningún deporte. Ya te he dicho que no tenemos que justificarnos, además a veces ni tan solo ganan un minuto con esas trampas pero es educación. Esto igual que el diseño de carrera se puede mejorar. Eduquen a sus corredores. Perdonandoles las trampas y no penalizando malas actitudes se fomenta este hecho. Por cierto los equipos de delante botaban la basura al suelo directo, la subida al padre amaya estaba llena de geles y papeles de barritas.
No se si me dejo algo a nivel técnico.
Y luego a nivel de estadia en medellin, mejoren el hotel. En Medellin se puede hacer una buena carrera urbana. Pero no porque sea la ciudad mas bonita del mundo, sino porque tiene cerros al rededor y dentro, y porque no hay ley a la hora de circular. Uno puede entrar compitiendo por las calles sin que se tenga que cerrar el trafico. Y aunque esto parezca una crítica, es parte del encanto. Este caos nos gusta y nos permite competir entre coches y motos, pero se puede incrementar la seguridad sobretodo en vias grandes y cruces peligrosos. Igual los suburbios que suben, los corredores de aventura queremos pasar por allí y que la gente nos espere, que sepan de nosotros, interactuar con los niños. Las barriadas de chabolas son parte de medellin y hay que mostrarlo. Pero una vez acabada la etapa alojen alos equipos donde quieran atraer el turismo. En buenos hoteles, los equipos juntos, comodidades. Aunque esto parezca un capricho los equipos seran menos exigentes con la organizacion si se sienten mejor tratados.
No concreto mucho en los fallos de la organización porque ya ves que el fallo es de base. Si fuera un profesor de clase y este fuera un examen ni me molestaria en corregirlo. Por eso me reitero en que es la peor carrera que corrí. A pesar de esto pasamos un buen rato con los compañeros, casi siempre riendonos e hizimos amigos, objetivo siempre principal de las competencias.

Te he dado bastantes directrices. Yo quiero que 7 cerros medellin sea un evento mundial de primer nivel. Donde los equipos que compitan esten en igualdad de condiciones y en donde gane el mejor, y no el local, y donde, si es así, pueda participar en las ediciones que se vayan sucediendo.

Muchisimas gracias por invitarnos!...

Imatges de la mítica Mezzalama

Aquesta és la tercera vegada que participo en aquesta magnífica cursa i com que ja vaig fer crònica de les altres dos edicions, us deixaré un recull de fotos de la cursa per a veure si us animeu per aquí dos hiverns. 
La vam córrer el 4 de Maig amb el Gerard i la Marta. Gran final de temporada... Espero que us agradin!

Amb el bon temps, comencen els viatgets, raids, triatlons...

Ja estem a la primavera, els dies allarguen, al matí fresqueta i al migdia calor, aigua per tot arreu, els nens ja no tenen tants moquets... En fi, ideal per sortir de casa i disfrutar de la natura.  

Aquest cap de setmana ha estat bastant intens degut a la varietat d'activitats que hem pogut fer. Fa uns dies vaig instal.lar una placa solar a l'autocaravana que em venia molt de gust de provar a plè rendiment, així que tocava estrenar-la. 

El David recollint els premis sense mi.

Divendres tarda un cop l'Aran va sortir del cole amb tots els trastes carregats, vam agafar direcció Tamarite de Litera on jo el dissabte correria el primer raid de la temporada amb el David Tarrés. Després d'alguna paradeta pel camí ens plantem en poc mes 1h 30min a Tamarite on ens espera el David. Plantem les furgos a la vora del pavelló on es farà l'entrega de material i el briefing del Raid. Els nens s'ho passen d'allò més bé liant-la per dins el pavelló mentre preparem el material del dia següent: Bicis, mapes, rems, patins, el menjar, material d'escalada. Diversió assegurada!!

Jaleo a la furgo!!

El dissabte jo m'aixeco aviat mentre l'Anna i els nens es queden dormint a la furgo i desprès d'un bon esmorzar veient que el David ja està a punt. Una mica endormiscats pugem a una furgo de la organització que ens portarà a El Grado per començar el Raid.

La crònica de les seccions del raid està explicada al blog del David Tarrés que està aqui a la vora. 

Jo personalment vaig disfrutar moltíssim!! Físicament em vaig trobar prou bé i no vaig agafar cap globo com els que agafo últimament amb els esquis, Amb el Kayak vam poder anar a bon ritme tot i no haver remat des del estiu passat, corrent molt bé, escalant prou bé, amb patins vam volar, i amb la btt tb molt bé tot i la calor. Això si sempre gràcies a la bona orientació del David que feia que anéssim seguint els CPs sense errades.

Era com si ja fes temps que corréssim plegats, ens enteniem molt bé i les bromes no van parar durant tot el dia!!

Finalment primers, amb els segons crec que a més d'una hora darrera nostre.

Mentre jo era al Raid l'Anna i els nens van fer el turista per Tamarite i allà a les 15h ja arribava a la furgo per trobar-me amb ells. Després de una dutxeta i un dinaret ens despedim del David que es quedarà a l'entrega de trofeus a la nit. Nosaltres enfilem carretera cap al nord fins a Benasc. Tot conduint mentre els nens dormen comentem amb l'Anna la cursa del dia següent: La Tri-Neu de Benasc ( Btt-Córrer-Esquí de muntanya)

Arribem a Benasc aviat per que l'Anneta pugui agafar el seu dorsal i escoltar el briefing mentre jo em vaig quedar amb la Noa que no podia parar ni un moment. Després un tomet pel poble per fer una mica de gana i son, més que res pels nens perque a mi se'm tancaven els ulls pel carrer.

Ens vam trobar al Xavier Jové que ens va passar tot de material per correr de Blue Motors. Merci!!!

Preparatius abans de la cursa

Diumenge vam portar els esquís perque li pugéssin a Cerler i vam deixar les sabates al box de Benasc. Els nens ja estaven desperts aixi que vam aprofitar per fer un tomb i veure l'ambient, mentrestant l'Anna acabava de preparar els últims detalls. Hi havia bastanta gent, més que l'any passat! 

Sortida a les 10h del matí. Amb els nens ens vam posar en un bon lloc per veure passar a l'Anna que va passar com un cohet! 

Tram sender de pujada, sector btt

Fem una mic de temps i veiem com torna amb la bici per agafar les sabates i enfilar cap a Cerler. Anava 2a a menys d'un minut de la primera, a veure com li va!! 

Un cop acabada la cursa

Vinga Annaaaa!!!!

Mentre l'Anna feia les últimes dos seccions amb el final a l'Ampriu, nosaltres vam aprofitar per fer el turista per Benasc i jugar per tots els racons. 

Un cop el bus va portar als corredors novament al punt de sortida vam veure a l'Anna amb una bona rialla. Sabiem que s'ho havia passat molt bé i ens va explicar tots els detalls de la cursa mentre preniem una cerveseta i unes olivetes.

Finalment tercera!!

Un cop dutxats i menjats emprenem direcció Salàs on l'Aran havia d'anar a una festa de aniversari dels seus amiguets anglesos (Henry i Thomas) a la vora del llac. Els nens es van adormir durant el viatge mentre nosaltres anàvem explicant anècdotes d'aquests dos dies.

La festa va ser molt maca amb tot tipus de pastissos i dolços, que ens van anar molt bé per refer-nos una mica de les nostres aventures.

La Noa fent de les seves.