Mines de Liat

Després d'una nit de festa i un matí de resaca... que dur que és tot això! Decidim marxar cap a la Vall d'Aran per diumenge dia 12 fer una ruta que ja feia molt de temps que la teniem en ment: Les Mines de Liat.

Ens aixequem a les 7,30 del matí a la furgoneta que tenim aparcada al poble de Pontaut, sota Canejan. Esmorzem, ens vestim i comencem a pedalar amb força rasca. Dani porta el GPS amb la ruta descarregada i que ens ha de guiar en tot moment, la ruta pinta dura ja que la persona que la va gravar va tardar 11 hores a realitzar-la.
De Pontaut anem pel Camí Reial cap a Les i després cap a Bossost; a partir d'aquí ens desviem del Camí Reial per fer un primer port fins a 1300 metres d'alçada, és una carretera molt tranquila i ben asfaltada per la qual cosa es deixa fer molt bé; ademés cada quilòmetre va informant dels km que queden, el % de pendent mitjà i el pendent màxim, així que no hi ha sorpreses!
Una vegada a dalt baixem per carretera fins a Arres (1267m); aquí agafem el GR-211, el qual seguirem una gran part del dia, aquesta part del sender és molt net i bonic, amb puja-baixes que ens porta pels pobles de Vilamós, Begós i Arròs (956m).

A partir d'aquí agafem una altra vegada carretera asfaltada per tornar a remontar per la Vall de Varradós; una carretera que com l'anterior ens va informant a cada quilòmetre de tot el que ens queda.

Al ser diumenge passen forces cotxes que van a veure el Salt del Pish, una bonica cascada al costat mateix de la carretera. Parem a menjar i descansar vora el Salt i a partir d'aquí continuem per pista forestal fins al Coll de Varradós (2050m).

Just al coll i a mà esquerra surt el GR-211 direcció Les Mines La Reparadora; és un camí per prat alpí ple de carrerades de bestià i que es fa exigent a sobre la bici, a mi m'agafa la primera crisis de la ruta, buuufff!!! estem molta estona per fer poc tros i a ratos hem de portar la bici a l'esquena,... surt tot el cansament de tot el que hem fet, tenint present que encara queda molta ruta per davant...

Per fi deixem el sender i agafem la pista forestal, que encara que puja molt dreta i a trams no es pot pedalar s'agraeix molt més que no pas aquell sender impracticable. Parem vora la Cabana de pas estret i fem l'últim mos de la pujada, 4 estiraments d'esquena, mirem mapa i continuem ja ens queda poc per arribar al punt més alt.

Mines de Liat (2300m), impresionant com en un lloc tant alt i tant lluny de tota civilització hi podia haver tot aquell montatge, cases mig derruides, vagonetes, cables, túnels,... Entrem dins el refugi lliure de les Mines de Liat, amb llits, llar de foc i fins i tot un mirall, perfecte si has de passar una nit en un terreny tan aspre com aquest.

Una vegada vist tot, continuem pel GR-211 que no hem abandonat en tota l'estona i ara toca baixar! De cop una boira ens envolta i ens priva de veure les meravelloses vistes que hi deuen haver... quina pena!

Anem baixant per un sender força pedregós i amb forces ziga zagues, a mesura que anem baixant la boira va marxant i es converteix en un mar de núvols a sobre nostre, veiem el tallat que tenim a mà dreta, cascada impressionant, neu, i es que fa força rasca en aquest indret! Anem tirant fotos i fem algun video i de cop PAM! a terra, he notat que picava amb el nas a una pedra, m'aixeco i em miro al Dani, de la manera que em mira ja vec que està impresionat, em toco el llavi (que és on em fa mal) i em queda la mà tota plena de sang.... oh-oh! penso, però de cop em començo a marejar i no puc pensar gaire més; m'estiro, cames amunt i poc a poc tot torna a la normalitat. Em toco les dents, les tinc totes, em toco el nas, no em fa massa mal, lo pitjor el llavi que tinc un foradet que hi surt força sang, també del nas em surt sang però ho llimpiem tot amb aigua i sembla que la cosa no és tant greu com semblava, així que a continuar la ruta que encara queda mooolta baixada!
A mesura que vaig baixant no em fan tant mal els morros, encara que me'ls noto adormits, fem bastant més senderillo interessant, encara que el meu cap ara només té la visió d'arribar a la furgo, deixar la bici aparcada i ficar-me a sota la dutxa, ni gana no tinc, ni fred (que en fa força). El sender acaba en una pista que al cap de poc és asfaltada, anem baixant fins a Canejan, una baixada mooolt llarga i freda i al passar pel cruce d'aquest poble decidim remontar per fer l'últim tram per sender. El meu llavi sembla que està millor i jo m'he animat una mica així que acabem la ruta fent el camí antic de Canejan a Pontaut, on ens espera un dinar ben bò i una dutxa ben calenta.
Finalment hem realitzat la ruta de 70km i 2500m desn. amb 9 hores, una ruta mooolt entretinguda.
El meu llavi a hores d'ara (42hores després del cop) està molt inflat i em fa força mal (procés de cicatrització), més per la part interior que no la part externa; el nas no em fa tant mal però potser perque no l'intento moure tant,... espero que poc a poc tot torni al seu lloc.