diumenge, 12 de juny del 2011

Transvesubienne, de la muntanya al mar...




La Transvesubienne  és una de les curses que he fet últimament que m'ha sorprès. Potser perquè vaig subestimar-la pensant-me que anava a un itinerari entretingut i plè de senders tècnics. O potser perquè era la excusa perfecta per anar una setmaneta a la Cote d'Azur amb la meva superfamily... Ara us explico...

Es una travessa de uns 86kms amb 3500m/d positius i uns 4200 de negatius, que va des de la Colmiane (1500m) fins a Niça(0m) als alps marítims. Fins aqui és curiós però no és sorprenent. I a més a més veus un video boníssim amb senders molt macos i algun tram a pèu que no hi dones importància... Mmmm, això enganxa. HI HE D'ANAR!!! jeje.
Video promocional (cliqueu)

El primer que em va extranyar és els temps que feien els primers. Per ser professionals trigaven molt en completar els 86kms. Em sembla que el Julen Absalon(Campió del món i or olímpic) l'any que hi va anar va fer el 12è... MmmMm  Però tampoc hi vaig donar massa importància, un mal dia el te tothom! jiji

La realitat va ser aquesta: No entraré amb detalls topogràfics, i faré una descripció en termes generals.
La sortida a la Colmiane era amb tres graelles d'uns 250 ciclistes i separades amb 15min de diferència. Nosaltres com era el primer any que hi anàvem sortiem de la última graella. O sigui dels primers ja m'en podia oblidar. Pedalar amb ells encara que fos al final impossible i fer el seu temps molt dificil a part de físicament jo tenia el handycap d'avançar els ciclistes que anaven més xino-xano.
Un cop sortim en baixada per un prat d'unes pistes d'esquí intento situar-me en un lateral perquè allà tothom baixa boig. Quan va començar la pujada de seguida vaig veure que tothom anava a conservar... encara quedava molt i ja estàvem pedalant a molinillo per una rampa herbosa al límit de l'adherència. Un cop agafo el meu ritme ja anava primer del meu grup que eren uns 250... Ummmm que extrany

Però jo a lo meu em trobava bé i no anava massa forçat tot i que les pujades eren molt exigents. Abans d'arribar a dalt de la primera pujada ja havia agafat algun corredor del grup que havia sortit 15 min. devant nostre.  La primera baixada és curta i ja ens endinsavem en els senders (un 80% de la cursa era per sender o camins difícils) La gent baixava molt bé, feia goig de baixar al darrera perquè anaven ràpid i si veien que et feien nosa et deixaven passar (la majoria) tot seguit venien unes pujades on la gent ja caminava. la veritat és que era dificil poder pedalar per allà, així què... peu al terra. Com em trobava bé jo em vaig posar a córrer pel costat dels sender i avançava molta gent.

Aquesta va ser la tònica de tota la cursa. La majoria de pujades eren a pèu i demanant pas per passar. Les meves Sidi van quedar sense tacos i relliscava una mica. Quasi sempre empenyía la bici, en poques ocasions la vaig dur a l'esquena. La majoria de la gent la duia a l'esquena i jo aprofitava per esmunyir-me per sota de les seves rodes.
Hi havien molts trams tècnics de puja-baixa, que eren maquíssims, però amb una tija telescòpica hagués anat de conya. Em vaig fer un fart de pujar i baixar el sillin, a part dels kms que vaig fer de pujada amb el sillin baixat per no perdre el ritme.
Les baixades llargues eren molt tècniques i físiques, degut a la llargada i la dificultat del terreny. La gent baixava ràpid però havien d'anar fent paradetes per reposar els braços... també aprofitava per avançar. Jo descansava quan el sender era menys difícil afluixant el ritme i relaxant-me dins lo possible.
Sort que anava carregat de menjar i de beure perque hi havien tres avituallaments i passava molta estona fins que no en trobaves un. I de vegades no et deixaven omplir el botellí.
No vaig tindre cap avaria per sort. Tot i que al final de la primera baixada llarga, baixant per una tartera de pedres fent ziga-zagues vaig saltar per davant de la bici, jo vaig caure de peus però la bici va cruixir sobre una pedra. Si fos d'alumini hi hauria fet un bony, pero el carboni va fer un soroll molt lletg.
Sense mirar-la massa vaig continuar pensant que ja me l'havia carregat. Al arribar vaig veure una forta rascada, però no crec que influeixi en l'estructura.
En resum: És el recorregut més bèstia que he fet mai d'una tirada. Més que rés per l'estona que passes empenyent la bici. Lo fort és que les pujades si volguessin les podrien fer per pista o asfalt, pero deuen pensar... massa fàcil!! I quan toca baixar la majoria de les vegades vas treient la millor tècnica per no caure entre pedres, arrels i fulles. També vaig caminar en algun tram de baixada per no jugar-me la pell.
Tot i així camuflats dins el recorregut trobaves els senders tant bucòlics que havies vist al video promocional.
L'arribada va ser al passeig maritim de Niça amb un ambient festiu i caluròs on només esperava trovar-me a l'Anneta i a l'Aran per exlica'ls-hi les meves aventures.
Finalment posició 71 de uns 800 i pico ciclistes on arribarien uns 550 a meta. Jo tenia el dorsal 757 que és justament la posició de sortida. I vaig trigar 8h 01min a 1h 40 dels primers.
Material molt recomanable: Bici doble suspensió, calçat per caminar, tija telescópica, camelback i força menjar... Si no se us donen bé les trialeres no cal que hi aneu. A no ser que us agradi caminar amb la bici al costat.
Hi tornarem??? MmmmMMm
Video d'aquest any!!! 

3 comentaris:

  1. Ei nois!!!! no tinc el vostre mail!!! Avui m'he enterat que un company de la terra a on estem exiliats va amb en Dani a LE GRAND RAID!!!!

    Un petonàs ben fort família....

    Annabel

    ResponElimina
  2. Ei Annabel, doncs sí, la setmana vinent se'n van cap a Normandia. Són un molt bon equip, jo no els conec personalment però segur que donaran que parlar.

    ResponElimina
  3. Jo només conec a en Jota, que es el de Betanzos, l'Emma m'han parlat molt be, i qui no coneix a l'ajram??!!!

    ja explicaran la vivencia, que petit es el mon ;-)

    Un petonàs o biquiño ( com es diu a Galicía) als tres!

    ResponElimina