divendres, 19 d’agost del 2011

Corrent de nit... (1a Cuca de Llum)

Ja feia dies que el veí de devant de casa (Sergi) m'anava dient que m'havia d'apuntar amb una cursa que organitzaven al poble de Talarn amb la peculiaritat que la major part del recorregut el fariem iluminats amb la llum dels nostres frontals. Només aquest fet ja m'atreia bastant, i a més a més el recorregut era prou exigent recorrent senders que havia fet amb la bici però que mai els havia enllaçat corrents i menys de nit.  No hi podiem faltar, l'Anneta i l'Aran tenien ganes de anar a animar-me i a participar del soparet que hi havia desprès de la cursa.

La sortida va ser a les 20:30h de la font de Talarn... erem al voltant d'un centenar de participants i encara que era una cursa popular al devant es va començar amb un ritme exigent.
Hi havia un primer tram d'uns 500mts de pujada on els que vam sortir corrent només feiem que fer brometa... que si "on vas tant ràpid?, que t'espera algú??...etc." I tot badant un noi aragonés va imposar un ritme que ja no permetia seguir xerrant. De seguida va vindre la primera baixada al barranc (cami revirat amb pedra rodona) vaig apretar una mica per posar-me just al darrera del aragonés. Un cop a baix "ja el tinc control.lat", miro enrera i el grup ja s'havia estirat bastant, no gaire lluny hi havia el T.Canals i algú més darrera seu. A partir d'aqui la veritat és que l'estat de les meves cames era una incógnita, només feia tres dies que havia anat a fer la meitat de Cavalls del Vent (Al Cadí) amb els del Buff i vaig acabar bastant desfet de cames.
Va començar la pujada progressiva del sender de Sta Engràcia. El primer tram es pot córrer ràpid si tens bones cames i només començar a pujar vaig veure que anava una mica millor que el primer i  de seguida el vaig passar... "ja ho pagaré" vaig pensar. Ell també va apretar per no perdre'm... mmmm! Ja em començaven a fer mal les cames, però de seguida va vindre una pujadeta exigent i al afluixar una mica el ritme em vaig trobar una mica més cómode, però amb les cames embutides. El camí es va aplanar una mica per passar un barranquet i un cop passat el barranc hi havia un fotògraf (Pericón), jo ja feia estona que no sentia soroll darrera meu i la llaçada que feia el camí em permetia veure bastant tram darrera meu... i l'aragonés no apareixia. La veritat és que aquell momet va ser maco, tenia les cames fatigades però em trobava valent i alliberat de no tindre cap rival trepitjant-me els talons. Com vaig disfrutar de la soletat d'aquells moments en els que la llum ja començava a dificultar de veure amb claretat els obstacles.
De seguida vaig arribar a el primer avituallament a Sta Engracia on vaig fer un traguet d'aigua però sense entretenir-me gaire vaig enfilar el sender que porta cap a Gurb. Ara tocava la baixada al barranc on vaig baixar lo més ràpid que vaig saber. A la part de abaix em vaig trobar al Carlos (Campbase) que em va animar força i em va indicar per on havia de passar. Que divertit!! Ara... pujadeta fins a Gurb. Hi havia bastanta pendent però et permetia pujar trotant. Als llocs més emboscats ja costava de veure-hi tot i així encara no havia encès el frontal.
Un cop a Gurb uns dos kms d'asfalt baixa-puja fins a dalt de les vinyes. La carretera feia una llaçada molt llarga i em permetia vaure quan li portava al segon. La veritat és que em quedava lluny i just a les Vinyes hi havia l'Anneta i l'Aran per animar-me... "Aaaaanims Paaapa!!!" Els hi vaig tirar un petonet i després agafo una ampolleta d'aigua, encenc el frontal i començo la baixada de les vinyes. Uns metres més endevant tiro l'ampolleta en una bossa de brossa. Gasss avall!!!!!!
Com a equipament portava una ronyonera que anava al màxim de la seva capacitat, amb un bidonet on havia dissolt un gel amb uns 100ml d'aigua, el frontal lligat amb cinta a la ronyonera, juntament amb el paravent i el telèfon (Material obligatori).
L'organització havia assenyalat l'itinerari amb uns bastonets quimics lluminosos que es veien molt bé en la foscor. El frontal que portava era molt potent i em permetia poder córrer ràpid ja que veia el terra amb detall. Només vaig dubtar en un punt del recorregut on vaig haver d'apagar la llum per poder veure bé els bastonets lluminosos, però ni em vaig aturar. Tot perfecte. Al arribar al tercer avituallament i em canten que el segon va entre 5 i 10 min darera meu. Segueixo al meu ritme fis a l'arribada. Quina disfrutada...

Finalment vaig arribar a Talarn amb 1h 37min per recorrer uns 20kms la major part per senders i pistes secundàries. Super abraçada amb la family que em recorda que són més de les 22h i l'Aran encara no ha sopat... ràpid cap a on hi havia la carn a la brasa, De seguida ens van arreglar una mica de pa amb tomata i amanit i un tall de llonganissa. Mmmm!!!    Tot un èxit!! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada