dijous, 23 d’octubre de 2008

La Patrouille des Glaciers 2008 (PDG Suïssa)

Desprès d'haver començat la setmana d'autodestrucció fent la mitja marató de Pont de Suert (dia 13 d'abril), sense cap mena d'entrenament, el dilluns dia 14 el Chichi i jo teniem les cames adolorides d'una manera bastant sèria. Al migdia vam agafar la furgo per fer una part del kilometratge que ens esperava, No hi ha res millor que conduir unes 7horetes per que les cames es recuperin...jijiji. Quan ja no podiem més vam parar amb una àrea de servei de l'autopista per dormir. Posant tot de trampes per si a la nit algu ens volia robar.
El dimarts 15 ens aixequem amb l'esperança de que les cames no facin tan mal... però no va ser així. per baixar de la furgo ens vam haver d'agafar per tot arreu abans de posar una cama al terra. Una vegada a Chamonix ens dirigim cap a la Maison de la Montagne per mirar el temps que hi ha previst pels seguents dies. Ufff la cosa pinta malament. Però com som uns curtits nomès fem que brometes...Desprès cop de furgo i travessem la frontera suissa, al coll de Mulets ja començava a nevar. VAm buscar un bon lloc per fer de campament base al poblet de Bouvernier que esta a la vall on acabarem la cursa (Verbier)
El dimecres 16 desprès de preparar el material que ens demanarien per fer la cursa, agafem la furgo de Garrets (L'altre component de l'equip) i ens dirigim cap a Täsch o agafarem un cremallera fins a Zermatt. Una vegada alla i nomès sortir de l'estació ja hi havia tot de militars. Ja et podies fer una idea de que allò era serio, ja que la cursa l'organitza l'exèrcit suís. Per dirigirnos a la zona de control de material haviem de creuar tot el poble, i nomès feiem que creuar-nos participants amb unes pintes de curtits que feien por, nosatres els veiem a tots super alts i forts. Nomès feiem que buscar-ne algun per dir" Amb aquet segur que el guanyem" pero no el vam trobar...
El control de material va ser estricte però menys del que em pensava. Hi havia molt militar. Un per cada cosa.
Una vegada passada la primera prova vam anar a descansar a l'Hotel que la organització ens havia preparat ****. També ens vam fotre una dutxeta que ja feia uns dies que no ens mullavem. Akella tarda va ser basicament de menjar i dormir. A le 17.00 superpuntuals. El brifing mes serio i solemne que he estat mai. A dins de l'esglesia de Zermatt. L'explicació la feia un militar plè de medalles i desprès ens va donar la benedicció el capella.. ufff semblava que anavem a una mort segura!!!
A les 22.30 ens despertem de la migdiada llarga i ens vestim per anar a lluitar contra les pàjares. El cèl era seré i el vent suau pero fred... les cames al 80%. jijiji. Bones sensacions pero estranyes, ja que a les 24.00 normalment jo ja fa hores que estic dormint i avui ens esperàven unes 11h de cursa i uns 4200m/d, la meitat de nit.
Deixem l'hotel i anem a passar el 2on control de material, on et miren si portes connectat el gps i el mòvil que l'organització et dona i l'ARVA és clar. Tambè et donen una targeta que et fan fitxar al C.P durant la cursa.
Ens dirigim a la sortida que està devant de l'estació de tren. Veiem gent molt curtida però no molta perque durant la nit hi havien diferentes sortides. Són les 12 menys 5 i la speaker de la cursa ens anima perque abans heviem parlat amb ella una estona. I nosaltres vam respondre cridant com a bestiotes... Subidon!!
24.00 en punt sortida pel mig dels carrers de Zermatt amb esquis i botes a la motxilla i sabatilles de correr als peus. La gent animant com boja!! Bufff... quines sensacions. ens sentiem invencibles... però sabiem que la cosa aniria a menys jijii
Desprès del poble encenem els frontals i agafem un senderet molt xulo que ens portara sota la cara Nord del Mattenhorn (Cerví). Feia una lluna casi plena i es veia la silueta del Cerví i d'altres grans muntanyes que l'envolten. Al fons de la vall una filera de llumetes, que eren els frontals del grup que havia sortit devant nostre.
Tanquilitat relativa, l'entorn de somni, temperatura sota zero que amb la llum dels frontals podiem veure el ritme de les nostres respiracions com el fum de locomotores.
Desprès de 1h30 caminant/corrent arribem al primer control on ens hem de calçar les botes i els esquís. El Chichi i jo perdem una mica més de temps perquè ens haviem d'encintar els botins per evitar llagues. El Garrets ens espera impacient. Comencem a lliscar en una pujada suau amb un ritme bastant bò, però sense estresar-nos.
Anem guanyant alçada fins a la vora del refu de Shönbiel on toca encordar-nos entre nosaltres ja que a partir d'ara feiem un tram de glacera. Ja estavem sobre uns 3.400m fei bastant vent en alguns llocs i el fred apretava, en moviment no es nota, pero si et pares una mica la suor se't congela ràpid. Continuem amb el nostre ritme, anem còmodes i anem avançant gent. Amb 4hores i poc arribem al punt més alt de la cursa La Tête Blanche (3670). Allà hi ha un control de pas i un botiquin amb un metge. La temperatura de sensació deien que era de -35. No ens vam encantar ni un moment i vam començar a baixar encordats per una pala ampla i amb neu pols cap al coll de Bertol que es on ja podiem desencordar-nos. A partir d'aqui una altra baixada llarga i una mica més complicada fins als plans de Bertol i després fins Arola. La escasa iluminació dels frontals ens limitava una mica per poder baixar a fooondo. tot i així vam baixar bastant ràpid.
A Arola la Marta ens esperava amb tot de llaminadures i beures. Vam deixar algo de roba i vam continuar, Les parades es feien curtes, però realment penso que estavem massa temps. Això sí, sorties de l'avituallament carregat de combustible.
Desprès d'Arola venia una pujada bastant dreta en un principi per que anava per unes pistes d'esqui. Ja començava a clarejar i ja es podia apagar la llum dels frontals.Ja portavem unes 5h i mitja de cursa nocturna. A partir d'aquí hi havia més gent en el recorregut perquè molts feien nomès el tram d'Arola a Verbier. En aquesta pujada vaig marcar jo el ritme cosa que no em deixen fer mai perquè em diuen que soc poc constant, i tenen raó. Pero jo a lo meu i ells al darrera i com no deien res jo anar fent. Vaig tirar fins a Riedmatten on hi havia una canal fàcil pero que ens vam trobar bastanta gent del recorregut curt... bueno paciència. La baixada estava guarrissima agafant-nos a unes cordes fixes posats dintre de unes canals de roca i gel on no hi havia manera de parar-se... ufff quin arrebentament.. Desprès de una bona baixadeta esquiant, on les cames ja anaven una mica toves i ja no anavem tan agrupats en la baixada, ja es començava a veure els nivells de cansament de cada un. Ara tocava lliscar per la vora d'un embassament al llarg d'uns 4 kms. Al principi no teniem clar si anar amb les pells o passar remant i fent el pas de patinador. Però ràpid vam veure que lo de remar arrebentava molt. Garrets va marcar el ritme i la veritat és que vam anar prou ràpid. El sol ja escalfava i ja anavem tocadets. A la Barma hi havia un bon avituallamen on vam haver de parar una mica perquè el Chichi tenia problemes estomacals, i a nosaltres no ens va anar malament. Una vegada solucionats els problemes estomacals i haver carregat de combustible vam fer la última pujada llarga cap a la canal de Rosablanche. Ja estàvem tobets Garrets en alguna ocasió ja va dir que més ràpid no podia anar ni que vulguès i natres anabem amb les cames embutides i resentides del curtiment dels últims dies. La canal es va fer molt bè ja que hi havien 3 o 4 traces per pujar-la a peu. Cada un al ritme que podia... Allò semblava "el Valle de los Caidos", tenint en compte que ja portavem més de 10 hores de cursa. Desprès de la Canal hi havia un fals plà i la última pujadeta molt curta fins al coll du Chaux. on hi havia mooolta gent animant com bojos. Quin subidoón!!!!!! Ja sabiem que estavem a punt de acabar aquella travessa. Només quedava una baixada ràpida i fàcil d'uns 1500m/d, i algun tram de remar. La baixada al final va ser a foooondo per les pistes semblava mentida com les cames aguantaven aquella pressió sobre els esquis. Vam mirar enrera amb el Chichi i el Garreta no hi era. El tio anava a tooope pero deia que no podia correr més. llavors vam baixar més agrupats fins al final de la neu. Encara ens van fer posar els esquis a l'esquena i correr pel mig dels carrers de Verbier durant un km. Bufff... no es va fer llarg ni rès.
Per fi la arribada... ens vam donar les mans per entrar els tres junts... Ho haviem aconseguit i a sobre vam fer un bon temps...
Sensacions brutals!!! Merci Gerard i Chichi per haver compartit aquestos moments de curtiment!!!
Els dies seguents vam aprofitar per fer alguns cims i descensos maquissims dels Alps suissos!!


Cap comentari:

Publica un comentari