dijous, 12 de novembre de 2009

Per descobrir

Hem de marxar, volem anar a buscar el solet, fugir de la boira; però l’Aran dorm amb una careta d’angelet que em fa impossible seguir insistint perquè es desperti.

Me’l miro i els meus pensaments volen lliures fins a la meva infantesa... des que tinc l’Aran que moltes sensacions, records de quan era petita i pensava que ja havia oblidat em tornen a la memòria.

Les excursions amb mon pare, pujant a la Creu de Montcabrer, al Castell de Burriac, al Montsec, Conca de Tremp, cansada, queixant-me de mal de cames, del fred o la calor. Aquelles parades buscant petites fonts per rehidratar-nos tot menjant grans entrepans que no em podia ni acabar, anant de ventre després de beure massa aigua d’una font que ves a saber de on venia!

Encara recordo com si fos ahir una excursió al Montsec amb tota la família; també venia el Bunky (el meu estimat fox terrier que ja ens va deixar fa molts anys), buscàvem la cova del gel sense èxit. El Ford Orion de mon pare ja havia avançat massa pel camí... era divertit veure les filigranes que tenia que fer per avançar per aquell camí tot ple de pedres, nosaltres ens ho miràvem des de fora pensant que potser el cotxe s’hauria de quedar allà. La cova... ni rastro! Però tot d’una el meu petit amic que li encantava jugar amb les pedres va aparèixer tot esbufegant amb una llengua de color lila... molt mala pinta! A partir d’aquí va arribar el caos, vam pujar tots al cotxe i no us podeu ni imaginar com baixava el Ford Orion per la pista del Montsec de Rúbies... fugaç! El Bunky, després d’estar moltes hores mig mort va poder reviscolar gràcies a una injecció del veterinari de bestiar del poble... li havia picat un escorpí o bestioleta semblant!!! tot va acabar bé!

La meva primera esquiada a Suïssa amb la meva tieta amb unes ulleres tan grans que no podia mirar a terra; i ja de més gran amb l’escola, passant fred als telecadires i esforçant-me per mantindrem de peu a les baixades Que freda que és la neu! Quin mal de cames i quants morats al final de la setmana! Ma mare quan em veia arribar sempre ho comparava amb la guerra; però que bé que m’ho passava!

Aquelles estades d’estiu a Sant Pere Pescador, dormint en tenda de campanya, aprenent a remar, a anar amb bici, a cavall, fent windsurf... tant si plovia com si no, quina paciència aquells monitors que ens sabien portar i aguantar en tot moment.

Ara l’Aran es desperta i l’observo... se m’escapa un somriure. Quina sort que té amb tot el què li queda per descobrir!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada