Sembla que aquest any el meu cos no acaba d'anar fi del tot! Des que va néixer l'Aran tinc carències per tot arreu! Anèmia, braç trencat i ara simptomes gripals! No estic acostumada a "arroplegar" tantes coses seguides, i en part deu ser que moltes de les meves defenses se les queda l'Aran... ja m'està bé! però alguna per mi no m'aniria pas malament!!!
Aquest cap de setmana passat vaig sortir a córrer els 2 dies i em vaig trobar força bé... dins les meves possibilitats actuals, clar! però ahir dilluns ja estava amb el mocador a la mà i notant mal de coll... quin desastre! Tinc moltes ganes de córrer, molta motivació per fer coses... però el meu cos no em deixa anar al ritme que a mi m'agradaria i això em fa sentir malament! però tot són senyals i suposo que si tinc aquesta alerta és perque m'he de prendre les coses amb més calma... potser fins que l'Aran deixi de popar! S'ha de ser optimista i disfrutar del què un té i pot fer en aquest moment... això m'ho vaig repetint per no oblidar-ho!
Des del dia 25 de març, cada matí vaig a recuperació del braç esquerra, i estic super contenta dels progressos que estic fent! Ja no em noto quasi dolor al fer moviments i faig servir la mà sense pensar-hi i això és bona senyal...! Em vaig comprar una "munyequera" per poder anar córrer més tranquila sense por de caure, ja que em falta molta força al braç i si caigués em podria fer mal! Així que ara córrer és el que faig més, la setmana passada vaig provar d'anar a la piscina i em va costar força nadar, no podia fer la palada de manera efectiva i semblava que no havia nadat mai... com ens hem de veure!!! La bici... ni provar-la de moment la deixo aparcada al "zulo" sense expectatives de sortir-hi... així que només em queda, com he dit abans, córrer, córrer i córrer... i això aniré fent! i a veure si de cara a final d'any puc fer alguna cursa d'aquestes característiques! m'agradaria fer la cursa d'Argentona pels voltants de Burriac... però ja ho verem! Encara queda molt i de moment el meu cos no està per aquests "trotes".
Aquest cap de setmana passat vaig sortir a córrer els 2 dies i em vaig trobar força bé... dins les meves possibilitats actuals, clar! però ahir dilluns ja estava amb el mocador a la mà i notant mal de coll... quin desastre! Tinc moltes ganes de córrer, molta motivació per fer coses... però el meu cos no em deixa anar al ritme que a mi m'agradaria i això em fa sentir malament! però tot són senyals i suposo que si tinc aquesta alerta és perque m'he de prendre les coses amb més calma... potser fins que l'Aran deixi de popar! S'ha de ser optimista i disfrutar del què un té i pot fer en aquest moment... això m'ho vaig repetint per no oblidar-ho!
Des del dia 25 de març, cada matí vaig a recuperació del braç esquerra, i estic super contenta dels progressos que estic fent! Ja no em noto quasi dolor al fer moviments i faig servir la mà sense pensar-hi i això és bona senyal...! Em vaig comprar una "munyequera" per poder anar córrer més tranquila sense por de caure, ja que em falta molta força al braç i si caigués em podria fer mal! Així que ara córrer és el que faig més, la setmana passada vaig provar d'anar a la piscina i em va costar força nadar, no podia fer la palada de manera efectiva i semblava que no havia nadat mai... com ens hem de veure!!! La bici... ni provar-la de moment la deixo aparcada al "zulo" sense expectatives de sortir-hi... així que només em queda, com he dit abans, córrer, córrer i córrer... i això aniré fent! i a veure si de cara a final d'any puc fer alguna cursa d'aquestes característiques! m'agradaria fer la cursa d'Argentona pels voltants de Burriac... però ja ho verem! Encara queda molt i de moment el meu cos no està per aquests "trotes".
Com que ara ja no et queda res més per arroplegar, ja voràs com tot anirà millor. Lo important és no perdre la motivació que tens!!
ResponEliminaSembla que avui ja em trobo millor... sort n'hi ha que se'm passa ràpid! Ara, de coses sempre s'en poden arroplegar... toquem fusta que tot es quedi amb això!!!
ResponEliminaNo tinguis pressa.....poc a poc el cos es recupera, el que passa es que sotiries ja amb la mateixa intensitat que abans, i tothom et diu que tranquil·la, però tu ja no pots mes!!!! Alhora et sents culpable perque el petit que tens entre els braços es la cosa mes bonica i gratificant que t'ha passat mai....
ResponEliminaDoncs es veritat: poc a poc, et trobaràs amb tu mateixa, ara be una nova etapa, una etapa diferent, inclus a vegades molt millor....
Una abraçada!!!