dissabte, 29 d’octubre de 2011

Panellets

Com es fan uns bons panellets? Quina és la recepta que hem de seguir? amb moniato? amb patata?... Aquest any tots els de casa teniem molts dubtes, però moltes ganes de fer panellets. 
Recepta (agafada d'aquí i d'allà i adaptada al nostre gust):
- 800gr de moniato (pesat cru)
- 800gr de sucre
- 1kg de farina d'ametlla
- la pela d'una llimona ratllada
- un toc d'anís
Es bullen els moniatos fins a que quedin ben tous, els pelem i els trinxem amb una forquilla; passem el sucre pel turmix perque sigui ben finet i li afegim al moniato, també la farina d'ametlla i la llimona ratllada, treballem bé la massa i li afegim al gust d'anís.

Aquesta pasta ha de reposar de 12 a 24 hores a la nevera. Així que els panellets els deixem pel dia següent.
Un cop la massa ja ha reposat i els operaris estan motivats per treballar amb les mans, davantall posat i concentració... no us penseu! això de trobar la mida dels panellets i fer-los tots iguals no és tant fàcil com pot semblar en un principi!

Dir, com es veu a la fotografia, que uns quants panellets els vam fer de Cola-Cao ("desayuno y merienda") per tenir més varietat, ja que el total se'n anava quasi als 3kg! També comentar de la fotografia que la mida de les boles va ser reduïda a la meïtat per evitar un embafament innecessari a l'hora de provar-los.

I anar fent boletes, anar posant pinyons, ametlles i altres invencions, com per exemple els de xocolata els vam fer finalment tipus moneda amb una nou a sobre o un pistatxo a falta de nous! 
Per acabar, precalentem el forn a 225º i suquem amb ou la part de dalt dels panellets, enfornem 10 minuts i llestos!!!!

Ens han sortit 3 safates de panellets... sort que els titos, els avis i la iaia i padrí ja se'n han endut i els han agradat molt... sinó imagineu-vos l'empatxada!!!
Ah! uns últims panellets, els que a la fotografia semblen (per la forma habitual) de coco, que no ho són, els vam fer de xocolata fosa per sobre... boníssims! ;-)
Ara, a pendre nota per un altra any fer les modificacions idonies perque superar-nos i que quedin, no boníssims, sinó perfectes!
Bon profit!!! I bona Castanyada!!!

divendres, 14 d’octubre de 2011

Trail Montroig + Family!


Com ara l'Aran va al cole, les sortides amb la furgo es veuen limitades al cap de setmana, però intentem anar sortint per llocs diferents.La dinàmica es que jo faig una cursa i la resta del cap de setmana fem excursionetes per la zona.I així ho vam fer fa uns dies, per St. Llorenç de Mongai on feien la segona edició del Trail del Montroig, una mitja marató de muntanya amb uns 1000 m/d. Us faré cinc cèntims del que va ser per mi la cursa:
El recorregut el coneixia en gran part i sabia que al final hi havia un tram plà d'uns 8kms que se'm farien força llargs. Així que havia d'aprofitar avançar als trams més guarrillos on vaig una mica millor. Bueno, un cop feta l'estratègia només faltava pasar-la a la realitat.
Sortida!! Tinc les cames una mica entumides de les activitats dels dies anteriors però al cap de 10 min de cursa em vaig trobar bé i vaig pensar... anem a trencar el grup... jejej Quin flipat... foto apretada en un lloc plà i em poso al davant. Un grupet de 6 enganxats als talons, de seguida penso... bueno aquestos 6 m'avancen als últims 5 kms segur!
En aquesta posició privilegiada només vaig poder aguantar 5 minuts. En un altre tram plà em van passar 5 tios, però jo com a la peli del "Sargento de Hierro" quan tota la "tropa" avança al sergent (Clint Eastwood) i ell continua trotant al seu ritme fins que més endevant se'ls troba a tots fets pols i els avança sense problema. 
Així que al meu ritme, que a la sortida anava una mica flipat!; Un cop va començar la pujada vaig poder guanyar alguna posició però els del davant no afluixaven. A dalt de Montalegre em trobo al Mariano de Balaguer animant-me a tooope amb un esquellot que feia més soroll que un ramat sencer i em diu que a dalt de l'aresta està molt trencat i que puc avançar al Francesc Jové, doncs gaaaas!!
Vaig fent a lo meu sense aixecar la vista del terra... molta pedra i algun matoll; no es veu massa bé el que trepitges... mmmm!  En el primer tram de baixada em llanço a saco i agafo al Francesc. La major part de la carena vaig anar tercer a vistes del segon, del primer... ni rastre!!  Al final de la carena hi havia una baixada llarga fins a Camarasa, només li vaig poder treure un minut al Francesc i no havia atrapat al segon... allà mateix vaig veure que com a molt seria quart.
Encara no portava ni 5 minuts per una pista plana que porta al embassament de St Llorenç, quan sento: "flap,flap,flap...! Son les gambades del bèstia del Francesc... buff quin ritme!! Li dic: "jolin tio com hi vas!! i em diu " Terri, això és lo meu!" jo ja ho sabia però m'ho va demostrar...jejeje
Jo com encara tenia una mica de cames em vaig posar a allargar el pas i intentar mantindre'm al seu rebuf, tenia la sensació que les cames em tocaven darrera les orelles però de ben segur que la meva gambada era la meitat que la del Francesc.  Quan ja portava una estona patint al seu darrera, vaig notar que va afluixar un pelet... mmmm el sender era plà però revirat i amb alguna pedra... em vaig rel.laxar una mica, però sabia que l'ultim km era pista i que em fotia un hachaso dels bons... mentre pensava tot això... el tio apreta a fondo!! Ufff provo d'enganxar-me però noto els bessons que volen fer una excursioneta cames amunt... joliiiin!! Lo primer que faig és mirar enrera a veure si ve algú.
Per sort haviem obert un bon forat i sabent que no podia fer res amb el Francesc vaig agafar un ritme còmode fins a l'arribada. El tio em va treure més d'un minut, quin crack. Els dos del davant també molt bé, quin ritme!
M'ho vaig passar molt bé!!

Els altres dies els hem dedicat a fer excursions i petites escalades amb l'Anna i l'Aran.


Un dia vam anar a fer "espeleo" al forat negre de Matasolana, vam agafar els frontals i cap a dins després de fer carreres pel camí d'aproximació, jugar amb pals, tirar pedres, pujar als arbres... etc  La cova és una gran sala plena d'estalactites, a l'Aran lo que li va agradar més era anar fent llum amb el frontal, però quan portavem una estona per allí dins la foscor ens va agafar fresca " Mama anem a fora!" Llavors vam sortir a menjar una mica i a prendre el sol. La tornada cap al cotxe va ser una baixada de les nostres... com diu l'Aranet: "A saco Papa!" m'agafa de la mà i es tira endavant hi hagi el pendent que hi hagi.



L'endemà vam anar a escalar a Senterada a vora casa de "Maèstro" on hi han unes vies molt xules i relativament fàcils. A l'Aran li vam agafar l'arnés pero no li vam dir en cap moment que ell havia de pujar, a veure quina cara feia. Un cop vaig haver obert la primera via i estava a punt d'arribar al terra sento la veueta que diu: " jo també papa, jo també" Jajaja... quin tio. Li posem el arnés i el tio cap amunt relliscada cap aquí, derrapada cap allà estirada de corda cap amunt; i quan el tio estava a uns 6 mts del terra em diu... "ui la fabata". Macatxis, se li va sortir del taló. Li vam fer tirar des d'allà adalt... li va agradar més això que tota la pujada, jijij  "Bueno ara baixem i posem la sabata". I pobret com no sabia caminar amb els peuets per la paret s'arrossegava quan el baixava amb la corda així que vaig pujar a explicar-li com ho havia de fer i el tio ho ca agafar prou ràpid. S'ho va passar de conya i nosaltres babejant!! Encara no té 3 anyets i ha fet més coses per la muntanya que jo amb 13 anys!!