divendres, 28 de desembre de 2012

Tres de 3, Ventolau per Crestuis.

Diumenge 16, sortim de la boira de la conca vora les 10 del matí amb el Dani i el Javi. La direcció és Tavascan i l'activitat esquí de muntanya.
Aparquem a la Pleta, fa sol i calor i la primera pala que ascendim la neu està força humida. Però anem fent cadascú al seu ritme xino-xano anar parant i anar traient roba... quina suarrada!!!


Per fi canviem de vessant i la neu està més fresqueta i no tan humida, anem seguint les traces que han deixat fa una estona el Gerard, la Marta, el Bernat i l'Arnau. 
De cop i volta Terri es llança! vull dir que fa un canvi de ritme i tan el Javi com jo el veiem desapareixer muntanya amunt... quin animal!
Des d'on som ja comencem a veure al grup capdavanter, a veure si amb una mica de sort podem coincidir amb ells un moment...

El Dani torna a enrera a buscans, tot practicant baixades i canvis, natres a la nostra, anar pujant fent esses per una pala força dreta... dia fantàstic, ruta maquíssima, companyia inmillorable... només faltaria una baixada d'escandol per rematar el dia!


I una vegada fet el cim del Ventolau (2.849m), una baixada primer disfrutona, després acceptable i més avall inaguantable! a mesura que baixavem la neu era més gelada... al final una guarrada! I a mi se'm fa increible haver pujat tanta estona... però si aquesta baixada no s'acaba mai!
Però a baix ens esperava el refu de la pleta per poder fer una bona cerveseta, comentar la ruta i descansar les cames que després d'una baixada així es carreguen de mala manera!

Aquí us deixo un video que va fer l'Arnau de la ruta:

ESQUÍ DE MUNTANYA VENTOLAU, DESEMBRE 2012

dimecres, 19 de desembre de 2012

Criança amb amor


A casa som 2 adults, 2 nens i un gat, és la familia més propera i amb la que compartim el dia a dia, les millors coses i també les pitjors. Ser pares és complicat, i no és complicat perque no sapiguem com respondre a certes conductes o actes dels nens, sinó perque no deixem que aquest instint actui de manera natural... bé, que    pensem massa!

Quan estava embarassada de l'Aran ja em vaig començar a informar de com podia ser un part, de com el volia jo, de com alimentaria el meu fill i de com el volia educar; vaig tenir molta sort de poder-me topar amb la Marga, una llevadora que m'ha ensenyat molt i a la que sempre estaré agraïda.
Els meus 2 fills els he tingut en part natural, no a casa com m'hagués agradat però si decidint jo i essent conscient de tot, els hi he donat el pit als dos, encara que amb l'Aran els inicis van ser molt durs, va fer pit fins passat els 2 anys i la Noa fins que ella vulgui poparà! també dormim tots 4 a la mateixa habitació i estic segura que no els tindré dins al meu llit a l'adolescència com molta gent pot pensar.
Per aquests dos bitxets faria el què fos, suposo que com qualsevol pare o mare, per aquest motiu vull el millor per ells i crec que la millor educació és donals-hi molt amor, deixar-te portar per l'instint i disfrutar al seu costat tot veient com es fan grans, que per cert passa super ràpid.

Des d'aquest petit bloc, jo no vull dir a ningú com s'ha de criar un fill, perque tothom té la seva manera i cada familia és diferent, però m'agradaria poguer fer reflexionar a qui tingui prou temps per llegir aquesta entrada. 
Crec que la societat ens ha contaminat en moltes coses de manera negativa, crec que hi ha massa coses postisses que hauriem de començar a eliminar, crec que no és tant dolent deixar aflorar l'instint... 
Ser conscients d'aquest moment, d'ara i partir d'aquí valorar tot el què tenim, perque segur que és molt.
Hi ha un escriptor i pediatra que parla molt clar de la criança d'un nadó, tots els pares ho portem a dins, és instintiu, igual que qualsevol animal; és Carlos Gonzàlez, el qual fomenta una educació basada en l'AMOR, el RESPECTE i la LLIBERTAT.
Deixo un enllaç d'una conferència que dura força estona, però val molt la pena i parla de la Criança amb Afecció. 

divendres, 14 de desembre de 2012

Bonaigua - Estany Pudo, buscant el POWDER!

A les 11,15h. el Dani i jo comencem a foquejar des del coll de la Bonaigua direcció a la Collada de Montanhon; hem trucat just abans de començar als Garrets i no contenten... així que suposem que ja deuen haver començat a tirar...


A mitja pujada els veiem venir per darrera, van una colla i continuem tots junts fins al Tuc del Muntanyó d'Àrreu (2.626m). Una vegada al cim fem un canvi ràpid i a la que me'n adono ja no tinc a ningú del meu grup amb mi.... tots s'han tirat per la pala est, quins cabrons! sort que veig que la Marta i la Naila encara estan menjant i em podran guiar una mica! Vaig fins on són elles mirant-me la baixada, Wein desde baix crida que no sortim de les traces que pot ser perillós... 
M'apego a la Marta i a copiar el que fa... em dóna molta seguretat seguir algú i és que es la meva primera baixada des de fa 2 anys. La neu per això està perfecta i es fa molt fàcil baixar!
Arribem fins a l'estany Pudo, posem pells i una altra vegada cap amunt a buscar alguna canal per on baixar!


Fa un dia genial, la companyia és encara millor així que no podem fallar i les pujades passen volan. Tot arribant al coll anem buscant alguna canal per on tirar-nos i decidim que serà una que ens queda a la nostra esquerra. Des de dalt a mi m'impresiona però confio molt amb tota aquesta colla i no dubto un moment que baixaré per on em diguin. El primer a tirar-se és el Dani que confirma que tot és perfecte per fer un descents divertit, així que tots a darrera!


Ens sembla impossible estar tan aprop de pistes i tenir aquestes pales verges, aquestes vistes solitaries... esquí de muntanya és lo millor!!!
A partir d'aquí el grup es separa, alguns han de marxar així que en Dani i jo decidim fer una tercera ascensió per buscar alguna pala que ens porti a pistes i al cotxe.
Ha sigut una jornada per emmarcar, d'aquestes que confirmen que val la pena aquest esport!

I per fi he pogut acabar l'entrada que fa 4 dies que remeno, no tinc massa temps lliure, però crec que aquesta sortida val la pena tenir-la per llegir-la més endavant... 

dimarts, 4 de desembre de 2012

Vall de Tredós - Porèra

Dissabte 1 de desembre.
a les 10 sortim de Tremp direcció la Vall d'Aran, Jabvier ha trucat d'Espot on no hi val la pena anar, així que nosaltres provarem sort al "valle".
Dubtem si quedar-nos per l'estació de Baqueira o intentar fer una Salana, i aquesta última opció acaba guanyant quan ens imaginem la tranquilitat d'aquesta ruta davant l'estrés de pistes.
1a prova, de Salardú surt la pista que porta a la Vall de Tredós i al·lucinem quan veiem que està tota nevada i que no hi ha passat cap vehicle. Provem, no provem... finalment gas i amunt! costa lo seu però Dani s'hi esforça i hi disfruta així que jo el deixo fer! Finalment deixem el cotxe prop la presa... el cotxe ha dit prou amb totes les llums fent-li pampallugues!

Sortim del cotxe, fot un fred que pela! m'abrigo de mala manera, massa! però estava tant pollet a dins el cotxe que el meu cos no té ganes de passar més fred del compte... ara! al cap de 5 min. ja m'estic traient roba... sempre em passa igual però necessito fer aquesta adaptació!


Ens trobem una gent de la Vall que fa raquetes i ens expliquen que aquest any no netejaran la pista perque es va cremar el bar de "Luis" (allà on aparcavem fins ara) i com que no obrirà i els dels banys van amb moto de neu, aquest any si es vol fer la Salana s'ha de començar de molt més avall!

 
Avui per això fa tant fred que ens fa molta mandra posan's a la obaga de la primera pujada a la Salana... decidim seguir per la pista fins als banys i allà fer un tomet a veure que s'hi veu.
Passat el pont dels banys mengem una mica, al sol s'està molt bé! i decidim endinsar-nos direcció Porèra, però poc a poc sen's va tancan el bosc i girem cua abans no la liem! Parlem després amb un altre xicot que ens trobem també foquejant i ens explica una rutilla que potser un altre dia ens decidirem a fer per aquesta zona, el Malh Blanc.
Avui així, no hem fet grans pujades ni grans baixades, ha estat una sortida de retrobament amb els esquís, el fred i la neu.


Un dissabte viscut en parella aprofitant i gaudint d'aquests petits moments que gràcies a la family tenim sense els moquets de casa.