dimarts, 3 de maig del 2011

Colomina Team al Mezzalama!

Aquesta és la última cursa d’esquí de muntanya de la temporada. A finals d’abril ja ve més de gust d’anar amb bici, escalar o córrer, abans d’anar a fer llargues excursions per anar a buscar la neu. A principis de mes ja vam anar a Itàlia a córrer el Tour del Rutor, i ara a finals d’abril tocava tornar a la vall d'Aosta per fer una travessa molt maca tot passant per cims de més de 4000 metres: La Mezzalama.
Aquest any ens hem trobat uns 400 equips (unes 1200persones) a Cervinia, que és a la vall de Valtournenche i tot passant pel Colle del Breithorn, Cim del Castor, Cim del Naso del Liskam, etc... i acaba a Gressoney. Aquest any hi havia una variant nova que feia que l'itinerari fos una mica mes dur i més alpí.
Cada equip consta de 3 corredors, que anem encordats un 80% de la cursa, degut a que l'itinerari transcorrer per glaceres i arestes. Jo formo part de l'equip Colomina, juntament amb Gerard Garreta i Marc Reixach i ens esponsoritza la revista Desnivel.

No és una cursa excessivament tècnica, però el que la fa una de les més dures és la alçada per on transcorre l'itinerari(la major part per sobre dels 4000mts) i les condicions meteorològiques extremes que hi ha en aquestes alçades.
Per anar bé s’hauria d’estar acostumat a moure’s per damunt de 3600m; però poques persones tenen la sort de poder estar uns dies abans en alçada per aclimatar-se. No es tracta de passar el dia abans en alçada sinó que és un procés més llarg per donar temps al cos a funcionar en condicions baixes d’oxigen en l’aire.
Nosaltres no estàvem massa "aclimatats" degut a que vam anar a les muntanyes alpines 3 dies abans de la cursa. Però tots 3 havíem participat en aquesta cursa i ens havíem posat a prova. L’alçada ens afecta però podem progressar amb un rendiment prou alt com per poder fer un bon temps de cursa.
La Cursa:
La sortida a les 5.45 del matí, 1200 persones amuntonades entre esquís, pals, cordes amb ganes de generar adrenalina.
Sortida!!! Nosaltres estem a darrera de tot degut a que tenim el dorsal nº 333. Agafem un ritme alegre i còmode pels 3. La primera pujada té uns 1800m/d i és per les pistes amples i amb murs exigents de l’estació d’esquí de Cervinia-Zermatt. Al capdamunt hi ha el primer tall horari (bastant exigent). Un cop al coll del Breithhorn fa moltíssim fred, la suor de la primera pujada se’ns congela tots tres tenim les mans gelades i hem de vigilar que la beguda que portem no sens congeli. Com que es pot pujat fins molt a prop del coll amb telefèric i hi ha moltíssima gent animant i això que encara no toca el sol, esta una mica emboirat i fa ventet fort en algun tram. Ens animen amb ganes i també ens donen té calent i fruits secs. Fem un vaset de té sense parar-nos que ens senta genial. Quin caliu!! De moment només anem amb una samarreta tèrmica i el mono. Pensem que quan ens toqui el sol ens escalfarem, així que anem tirant a bon ritme. L’alçada ja es comença a notar, els avançaments ja costen més però ens trobem molt bé a part del fred.
Després de la glacera hi ha una baixadeta-flanqueig que ja ens fa posar a prova la nostra perícia a baixar encordats. Baixem molt bé, sense arriscar, les caigudes es paguen cares amb el fred que fa. Tornem a posar pells i anem lliscant fins al peu del Castor on, aprofitant que ens hem de posar els grampons, parem a posar-nos el paravent i a pixar. Quina "Bella Stampa" ens diuen, imagineu tres tios encordats amb una distancia de 2,5mts i pixant encarats al solet.
Un cop abrigats i amb els grampons posats enfilem a peu la pujada fins l’aresta del Cástor. Hem de superar una rimaya(esquerda al glaç que acostuma a envoltar els cims) on han muntat dues escales d’alumini i continuar pujant per la ombrívola i gelada vessant fins al fil de la aresta (on hi toca el solet i el vent). L’aresta és estreta i només hi ha lloc per posar-hi els peus, el vent no ajuda gaire a equilibrar-se però tot i així tenim temps de contemplar el meravellós paisatge de quatremils que tenim al nostre voltant. BESTIAL!!!
L’aresta té pujades i baixades que ens porten fins al cim del Cástor(4226mts)..
La primera part de la baixada del cim la fem amb grampons fins que ens calcem els esquís i fem la primera baixada important. És una pala ampla, però amb la dificultat que si et surts de les traces la neu és crosta i molt difícil d’esquiar. Així que s’han de fer girs curts i molta cunya per baixar lo més ràpid possible sense que la corda sen's emboliqui amb els esquís. Tot un èxit!! Garret al davant marcant la baixada, jo al mig agafant un bucle de corda amb una mà per tindre una mica de marge, per si hi havien estrebades, i al mateix temps rebent estrebades del Marc que també portava un bucle, i d’aquesta manera a fooondo avall. Si un cau... caiem tots. Jejejej
Tot seguit arribem el "valle de los caidos", un altre flanqueig amb alçada i amb força solet que degut a la "guerra" que portem fa que les “pàjares” estiguin a l’ordre del dia. Nosaltres aprofitem per treure’ns el paravent, ja hem entrat en calor i ja ens toca el solet tota l’estona.
En aquest tram anem tocats però molt millor que la majoria. Avancem un munt d’equips i això ens anima . El Marc amb tot el "globo" que porta encara va dient: "vinga nanus a fondu!!" Nomes ens queda una altra pujada amb grampons. És el tram nou, una pala semblant a la del Càstor, però més pendent i més curta. Anem lents, el desgast de les condicions ens van passant factura, però tot i així avancem equips.
Arribem al cim del Naso del Liskam. Ens hidratem, algun gel i grampons cap avall, alguna pala dreta amb cordes fixes fins on els diuen que podem calçar-nos els esquis. Per fi tot baixada (algun repetxonet) baixem uns 300m/d i ja ens podem treure la corda. Per fi LLIURES!!! Com jo vaig al mig el Marc i Garret em donen les seves puntes de la corda i jo sense deslligar-me me la vaig embotint dins el mono mentres ells tiren avall. M’ho prenc amb calma, disfruto del moment, ja no estem tant amunt i el cos respon millor, la gent anima, fa un dia radiant... em llanço a buscar al parell de sonats que m’acompanyen. Baixem sense arriscar, la neu a mesura que anem baixant cada cop és més humida, la baixada és molt llarga.(uns 2500m/d)A Garret se li enganxa la musculatura de una cama, afluixem, ens avança algun equip, ja es veu el poble (Gressoney), últim tram a peu, Garret és reviscola, ens agafem de la mà i creuem l'arribada!!! Quines sensacions!!!! És un moment molt emotiu després de tantes hores de cursa, hi ha gent que plora, hi ha gent que crida, n’hi han d’altres que es tiren per terra. La gent animant del primer a l’últim.... Per què correm? Per que ens agrada patir?... Aquesta arribada dona resposta a moltes d’aquestes preguntes que es pot fer la gent.
Finalment 65ens de 400equips amb un temps de 6h 51min

3 comentaris:

  1. Felicitats !! equipoo!!!!
    Guapo relat!

    ResponElimina
  2. BRUTAL!
    Esperem el relat al desnivel,pero ja i podries enviar el teu.

    ResponElimina
  3. EIS IMPARABLES!!!MERCI PELS ÀNIMS...JA VEC QUE VALTRES NO AFLUIXEU!!!SEE YOU....

    ResponElimina