La meva primera Mitja de muntanya

La veritat és que no sé ben bé perque m'ha agafat ara tant fort per córrer, un esport que sempre he detestat bastant... ja ho diuen que no pots dir mai "d'aquesta aigua no en beuré".

Així que fa més o menys 1 mes que m'he motivat a casca'm les articulacions, i la setmana passada vaig fer la meva primera mitja marató de muntanya: 21km pels voltats de Sabiñanigo, perque tant lluny? doncs mira, feien campionat d'Espanya de curses de muntanya (Puyada a Oturia, 38km) i al mateix circuit però sense arribar al cim d'Oturia ho feien com a mitja marató... vaig anar a gaudir de l'ambient i a veure com arribaven els cracks de la muntanya.

Dissabte 29 de maig a les 19,30, feien el breafing de la cursa, bé, feien el breafing per la Puyada a Oturia, perque per la mitja no van dir res de res... sort que la major part del circuit coincideix i em vaig poder fer una idea que el matí següent em tocaria córrer de debó... uuuffff!

Diumenge 30 de maig, m'aixeco a les 8, no tinc gens de nervis, estic rarament tranquila abans d'una cursa, esmorzo i comento la jugada amb el Dani que em farà un seguiment amb el peque de casa... que guay!

A les 9,45 donen tret de sortida... poso en marxa el suunto i comencem a córrer pel plà i asfalt durant 1km més o menys, de conya per agafar ritme i pujar pulsacions, de cop agafem un corriol al costat de la carretera i ... cap amuuunt!

no sé perque continuo corrent tot i que molta gent ja camina, adelanto 1, 2, 3 i vec una noia, poc a poc l'agafo i també l'adelanto, em trobo super bé i les cames em funcionen a la perfecció... però de cop començo a pensar que potser l'estic cagant, mai he fet una mitja i m'estic deixant els bessons i tot en aquesta pujada... afluixo! agafo un ritme de caminar ràpid i trotar quan és més plà... vaig perfecte! la noia a qui he adelantat la porto darrera meu a uns 10 metres, només espero que la pujada no s'acabi mai, però els 800 metres de desnivell passen ràpid i arribem a dalt on ens espera un control. Ara planeja, baixa, puja, planeja... són corriols super nets i bonics... una passada el paisatge, llastima de no poguer afluixar el ritme! La noia que portava a darrera planeja millor que jo i m'atrapa, anem les dos juntes per tota la carena, comença la baixada... em demana pas, la intento seguir però tinc una mica de "flato" i no puc, em costa adaptar-me a la baixada i els primers metres vaig una mica peix... només falta que una veterana feta un jabalí m'adelanta fent el comentari de "voy a poner un poco de ritmo a la bajada"... collons!!! mai havia tingut tanta sensació de ser una tortugueta baixant! però poc a poc el flato em marxa i puc allargar més la cama... vaig agafant ritme... però ja arribem a baix. Sortim a un riu on trobem un habituallament "Molt bé Anneta!" sento que em crida el Dani... Oooohh!!! que guai veure el Dani i l'Aran allà animant-me! els hi dic que vaig molt bé i continuo corrent sense parar... sento com l'Aran rondina perque no li dic massa cosa... pobreeet!

Ara la cursa es converteix en un puja-baixa per pistes corriolets i barrancs, vaig fent força bé, reomplo aigua, vaig tirant de gel el qual em senta de conya i em vaig trobant a gent que m'anima... s'agraeix! Arribo al punt que la cursa es separa... deixo a la dreta una pujada llarga cap a Oturia... "ara la faria" -penso-, la meva cursa continua per una pista plana que se m'enganxa una mica, em noto el bessó esquerra carregat i penso en quan el Dani el dia abans a la tarda fent-me un massatge em va dir que això de caminar amb el nen a la motxilla el dia abans d'una cursa no va del tot bé, se'm escapa el riure tot corrent i... i no és bonic això! Torno a agafar corriolet de baixada, barranc, pujada... vaig bastant sola i això em deixa relaxar-me una mica! Em torno a trobar a la meva super family animant-me... que guapooos!!! tot i que l'Aran cada vegada que em veu el sento rondinar... jejejejeee!!! me'l menjaria! Dani m'informa que em queda l'últim tram i que m'esperen a l'arribada... siiii!!! L'últim tram es fa llarg, primer és un puja-baixa per terreny arenós sota un sol que apreta, vaig sola i vaig mirant a veure si vec la població de Sabiñanigo... sí! allà està... però de cop i quan pensava que ja arribava em trobo un control que em marca cap amuuunt... buuuufff!!! pujo, pujo i pujo, les cames em responen de conya i el bessó ja no el noto tant. Agafo el noi que anava davant meu, l'adelanto i comença la baixada... senders guapíssims i super nets! Arribo a la carretera, ja som al poble... oloro l'arribada, travessem la carretera per sota, tornem a pujar i venga recta finaaaal, terreny pla, el noi que porto a radera em torna a adelantar, això del plà no ho acabo de portar bé, vec l'arribada, vec al Dani, a l'Aran i... ja estic! paro el Suunto: 2h46min.

Al parar les cames sembla que em fan figa... ja he fet bé de no fer la Puyada... ho hagués pagat a la tornada.
Mai havia corregut una mitja i estic super contenta del paper que he fet, el meu cos ha aguantat i jo he disfrutat, objectiu complert!

Estiraments, dutxeta, dinar i anem a veure i felicitar com arriben els corredors de la Puyada.

El mal de cames i cansament m'ha durat 3 dies ben bons, fins dijous no he pogut tornar a córrer. La pròxima cursa, que ja estic apuntada és: Pedraforca-Saldes, em fa gràcia perque mai he fet aquest emblemàtic pic, són 14 km totals, 8 de pujada i 4 de baixada per tartera... ja patirem!

Au! Salut i canya!!!